
05/06/2014
Entrevista a David Navarro Yudes, badaloní de l’any 2013, ballarí de només 17 anys que ha aconseguit fitxar per la Royal Ballet de Londres.
“Que em reconeguin de la meva pròpia ciutat em fa una especial il"lusió”
Ha besat el cel tocant, sempre, de peus a terra. Així és David Navarro Yudes. Tan humil com ambiciós. Acaba de culminar una temporada plena d’èxits i reconeixements: Prix de Lausana i premi del públic del Grand Prix de Lausana, medalla de bronze i reconeixement del Públic al Youth American Grand Prix de Nova York. Fa un parell de setmanes va rebre el reconeixement de la ciutat de Badalona i aquest cap de setmana ha estat nomenat Badaloní de l’Any en aquest certamen que coorganitza El Tot. Confessa que viu en un somni i que li agrada sentir-se un exemple a seguir per una generació de joves que necessiten trobar el seu i perseguir-lo fins al final.
Jordi Alcover
Aviat t’hauràs de comprar una vitrina nova amb tants reconeixements...
[riu]. Estic MOLT content pels resultats obtinguts. És com un somni. M’han reconegut de molts llocs del món però el que em reconeguin de la meva pròpia ciutat em fa una il·lusió molt especial.
La ciutat on et va veure començar amb només 4 anys.
Cert. Va ser a l’escola de la meva mare, Marisa Yudes. Un dia em va venir a buscar i li vaig dir que si em deixaria provar una classe...
I fins als 13 anys que vas marxar a Mònaco després d’aconseguir un altre reconeixement, el que et va catapultar com a jove promesa de la dansa: el Youth American Grand Prix de Nova York... Et va costar molt prendre aquesta decisió?
Va ser una decisió molt difícil. Jo tenia molt clar que volia marxar de casa per dedicar-me professionalment a la dansa i, la veritat, és que el primer any estava molt motivat, em vaig concentrar molt en ballar i treballar... i no va ser fins al segon que em va venir el baixón i vaig veure que em falten coses: la família, els amics, va ser dur.
Però, ara, vist amb perspectiva va valer la pena..?
Sense cap mena de dubte. Cursar els meus estudis de la dansa a l’Acadèmia Princesa Grace sota la direcció de Luca Masala m’ho ha donat tot. M’he format com a professional i m’ha permès conèixer joves de tot el món que viuen per la dansa, aprendre idiomes, cultures diferents a la meva... i he pogut gaudir dels millors mestres.
I de la meva mare què n’has après?
A la meva mare li dec moltes coses... professionalment m’ha ensenyat la base de la dansa clàssica; és una persona que m’ha orientat en tot moment i m’ha preparat per arribar fins on estic ara. Es preocupa per mi com a ballarí professional i com a mare, tinc una gran complicitat amb ella.
Preparat per anar a Londres?
Preparadíssim. És un honor per a mi anar al Royal Ballet. Quan guanyes el Grand Prix de Lausana se t’obren moltes portes, moltes companyies et vénen a buscar però tenir l’oportunitat de treballar al Royal, en una ciutat com Londres per a mi no té preu.
Serà treballar molt dur...
De les deu del matí fins a les sis de la tarda assajant amb una mitja horeta per dinar. I una mitjana de 150 actuacions, algunes a l’estranger. Però en tinc moltes ganes.
Saps que ets un exemple a seguir per molts joves?
M’agrada que, a banda de tot el que pugui contribuir en el món de la dansa, pugui servir d’exemple per molts joves que necessiten proposar-se objectius i aconseguir-los.
Però tu has hagut de marxar per aconseguir-los.
Em fa molta pena dir-ho però si et vols dedicar a la dansa has de marxar fora. No hi ha companyies, és molt difícil poder viure aquí de la dansa. Aquí hi ha molt talent que, fins i tot, no ha pogut ser descobert.
Saps què has provocat que ara molts nois s’interessin per la dansa?
No ho sabia, no... La veritat és que sempre en fan falta!
Algun consell per tothom que es vulgui dedicar a la dansa?
Jo sempre dic que cal treballar molt dur. Cal tenir un bon físic i, sobretot, tenir ment d’artista per donar-ho tot a l’escenari mentre interpretes. Tot està connectat. Has d’estimar molt a la dansa per poder-t’hi dedicar, calen moltes i moltes hores.