18/03/2020
Tenir fills no és fàcil, ningú ens prepara a ser “els millors pares del món”, com a tots ens agradaria.
Molt sovint eduquem els nostres fills basant-nos en la nostra pròpia experiència com a fills i nens o nenes que hem estat fa alguns anys i en el model de criança que hem rebut, així com també en el model d’educació que ens imposa la societat en la qual vivim i en la que ens hem desenvolupat com a persones i ho faran els nostres infants.
Com a pares intentem integrar dins l’educació dels nostres fills tots aquells consells que ens donen persones properes a nosaltres, la opinió dels quals ens és important i rellevant, com poden ser els nostres propis pares, els mestres de l’escola dels nostres fills, amics que ja tenen fills adults i han superat les etapes per les quals estem travessant, o aquells consells que, com a mostra de la societat tecnològicament connectada a la que pertanyem, hem trobat a les xarxes o blocs i que trobem oportú aplicar a la nostra criança cap als menuts de casa.
Així doncs, intentem formar, ajudar i criar els nostres fills de la millor manera possible, en base als recursos de que disposem cada família. Aleshores, per què arriba un dia on som conscients que algunes de les conductes dels nostres fills no són acceptables?
Aquest dia no arriba de cop, ja fa temps que pensem entre d’altres qüestions:
“aquest nen o nena no el puc controlar”,
“no entenc perquè es pren les coses així”, o simplement,
“no entenc perquè fa això o allò altre”.
Ens sentim bloquejats davant d’algunes conductes dels infants, i la confirmació a tot plegat arriba el dia que des de l’escola ens ho comuniquen amb frases com:
“en Xavi pega als seus companys”,
“la Maria no accepta un no com a resposta”, o
“en Joan s’asseu sol alhora del pati i no es mostra gens
comunicatiu amb els altres companys”.
Aquestes frases i fets només pretenen ser una mostra de les moltes dificultats amb que “els altres” encarregats de l’educació dels nostres infants ens fan ser conscients que hi ha un problema.
HI HA UN PROBLEMA, però amb qui? Amb en Joan, la Maria o en Xavi dels exemples?La resposta és que no. Quan els nostres fills tenen allò que en psicologia es denomina com conductes disruptives hem de ser conscients com a pares d’on provenen aquestes conductes, com apareixen i es desenvolupen.
Com he comentat unes línies més amunt, són conductes que ja havíem observat, conductes davant les quals tenim una sensació de bloqueig, d’impotència o de frustració.
Si pensem que el focus del problema és únicament el nostre fill o filla errarem en la modificació d’aquestes conductes poc acceptables. És evident que hi ha un problema, però generalment aquest es troba en les interaccions que hi ha en el sistema familiar.
Els nostres fills són un reflex de nosaltres mateixos, i per tant, no ha de ser complicat entendre que els traspassem les nostres pors, angoixes, nervis, o estats d’estrès, entre d’altres. Ells, generalment, no són conscients d’on provenen aquests sentiments i/o emocions negatives, però si que ho són del malestar que els provoquen i experimenten.
Quan el nostre fill o filla crida, insulta o pega, està exterioritzant el seu dolor intern. Els més menuts de casa no tenen les mateixes eines ni habilitats que tenim els adults per a saber controlar els nervis, la frustració, l’angoixa, l’enveja, etc. Per tant, els hem d’ensenyar com fer-ho. Ara bé, això només seria posar un pedaç a una roda punxada, per tal que no sigui així hem d’intentar entendre l’entorn familiar com una xarxa d’interaccions entre tots els seus membres, i això implica posar el problema en tot aquest sistema d’interaccions i comunicacions, i no tant sols en el fill o filla, que és qui ho exterioritza d’una manera més evident.
Només tractant tot el sistema familiar aconseguirem que les directrius que podem donar als nens, per tal de millorar aquestes conductes poc acceptables, siguin efectives. Així doncs, hem de començar a mirar una mica més amunt, a posar-nos davant el mirall, i a ser conscients que potser nosaltres som l’origen del malestar dels nostres fills, i per tant, que aquests duguin a terme conductes inapropiades com a conseqüència de l’exteriorització d’aquest malestar.
Des del centre Psicologia Homs treballem amb aquest objectiu:
“millorar les relacions i els estats emocionals de tots els membres de la família, sense posar el focus en cap membre en especial, ni posicionar-nos a favor de cap d’ells.”
Treballem la família com un tot, això implica que cadascun dels membres que la composa ha de tenir una bona qualitat de vida i una bona salut emocional. Només així, aconseguirem que els nostres fills i filles que duen a terme conductes reprovables millorin alhora que millorem tots els altres, pares i germans.
Joan Homs i Peña, director del centre Psicologia Homs
Psicòleg i Màster en Teràpia Infantil i Juvenil
