Psicòloga Mireia Bosch, Banyoles (2026)

26/03/2026

Sovint donem per fet que els infants han de respondre a les nostres demandes amb la mateixa lògica i motivació que els adults. Però no sempre és així.

Quan els demanem que facin alguna cosa, hi ha uns motius al darrere —organització, prevenció, aprenentatge d’hàbits— que per a nosaltres tenen tot el sentit. Tanmateix, aquests motius no sempre són significatius per a ells en el moment present.

Des del seu punt de vista, si no hi ha una necessitat percebuda o una conseqüència immediata, l’esforç que els demanem pot no estar prou justificat.

Fer-nos conscients d’això no implica deixar de posar límits, sinó entendre millor la distància entre la nostra mirada i la seva, i ajustar l’acompanyament perquè sigui més respectuós i efectiu.

04/05/2025

Avui la Joana fa 9 anys.
I amb ella, jo també celebro 9 anys de bimaternitat.
9 anys des que em vaig multiplicar per estimar.

Recordo el seu part com un acte de força salvatge.
Em va fer sentir poderosa, viva, capaç de tot.
Va ser el començament d’un canvi profund.

Amb ella vaig descobrir una nova manera de maternar.
Més conscient, més humil, més connectada.
I també més cansada, més exigida...
Perquè voler arribar a tot sovint et deixa buida.

Però ella...
Ella em va ensenyar a deixar anar.
A estimar sense perfecció.
A tornar a començar un i mil cops.
I a fer-ho amb amabilitat.

La complicitat amb la seva germana ha estat un regal preciós.
Una màgia que passa cada dia, sense fer soroll.
I que m’emociona cada cop que les miro juntes.

Avui em sento profundament agraïda.
I molt orgullosa.
Per tot el camí fet, per qui som, per com hem crescut juntes.
Ser la seva mare és un honor que m’omple l’ànima 💛

Gràcies preciosa! T'estimo molt!

03/05/2025

PART 2

Seguim caminant. “Mama, falta molt, tinc gana!”; “Si voleu dinar a la platja, encara una mica”. Traiem unes patates, farà el camí més amè. Al cap de 10 vegades més de sentir que estan cansades (en Lluc anava amb aquells tricicles que s’apreten..) noto que em començo a posar tensa. Em dic a mi mateixa que tampoc hem caminat tant, que ha estat tot planer... no sé perquè es queixen, estem a un lloc preciós i estem junts.. Noto que el meu to és menys empàtic, menys comprensiu. De cop veiem cavalls. Torna a pujar l’energia. “Mama, em deixes el mòbil per fer-los-hi una foto”. Entre foto i foto, 10 metres més. Compte enrere, “Vinga va, ja arribem”.

De lluny veiem la platja, preciosa, el mar blau amb algunes onades, un tronc d’arbre que serà perfecte per dinar. Anem cap allà, sense sabates, sense mitjos, gaudint al màxim del plaer de notar la sorra dins els nostres dits. Salten, corren... veig els seus somriures, crits d’alegria... que bonic.

Ens assentem després de demanar no sé quantes vegades que primer dinem i després ja jugarem amb la sorra i el mar. Entenc que és una demanada difícil de complir, la pulsió de jugar és difícil de refrenar. Aconsegueixo que tothom es posi a menjar. En Lluc dura cinc minuts, “No tinc més gana”. Pffff... avui no menjarà res. El deixo fer, penso que ja menjarà després. Les nenes acaben, els grans també. Com era d’esperar, deu minuts més t**d, sense roba tots tres a l’aigua. Jo també en tinc ganes però quan estic apunt de posar-m`hi es posa a ploure... Recollida tothom!

SEGUEIX AL SEGÜENT POST

22/04/2025

Aquesta Setmana Santa ha estat... intensa. Plena de moments que guardaré com tresors: rialles espontànies, descobertes que brillaven als seus ulls, excursions improvisades, petons amb gust de xocolata i abraçades que et fan oblidar el món.

Però també hi ha hagut cansament. D’aquell que s’acumula als ossos i et fa comptar els minuts per arribar a l’hora del bany. Nits curtes, dies llargs i ben pocs moments de descans real. Com a pares, segurament hem tingut pocs moments de “vacances”, d’aquelles que et fan desconnectar i respirar.

Hi ha hagut discussions absurdes —per un plàtan trencat, per un jersei que no volien posar-se, per un ou de xocolata que s’ha trencat massa aviat. I també aquell moment de mirar-nos de reüll, amb complicitat, com dient: “On està la porta?”.

La criança és així: una muntanya russa d’emocions. És viure amb el cor obert, sabent que cada moment bonic pot venir seguit d’un repte, i a l’inrevés. És aprendre a celebrar el petit i a respirar profund quan tot es desmunta.

I ara, tornar a la rutina. Potser, en el fons, la necessitàvem. Per descansar una mica, per recuperar ritmes, per retrobar-nos a poc a poc.

Però sé que, malgrat tot, aquest desgavell ha valgut la pena. Perquè és vida. Vida de veritat. I encara que estigui cansada, em sento tremendament afortunada de tot el que he viscut.

21/03/2025

Jo crec que si els nostres nadons poguessin escriure'ns una carta, el que ens dirien seria tipus això...

"Estimada mama,
Encara que les meves paraules no surtin en veu alta, encara que el meu llenguatge sigui fet de mirades, somriures i petites manetes que s'aferren a tu, vull que sàpigues que ho veig tot. Veig com em bressoles quan el son em venç, com em mires amb una dolçor infinita mentre descanso en els teus braços. Veig com, tot i el cansament, tens sempre una carícia per a mi, una paraula suau que em fa sentir segur i estimat.

Gràcies, mama, per les nits en vetlla, per la paciència quan ploro sense motiu aparent, per les rialles que em regales sense esperar-ne res a canvi. Gràcies per cada petó que deixes al meu front, per cada melodia que em cantes, per cada moment que em dediques sense pensar en tu mateixa. Sé que hi ha moments que no són fàcils, que no vinc amb manual i que a vegades et passa pel cap sortir corrents. Està bé, no passa res. La tasca que estàs fent, és la tasca més important del món i a vegades això pesa, ofega i desborda.

Encara que puguis sentir-te així, vull que sàpigues que ets el meu refugi, el meu bressol d'amor, el meu primer somriure del dia i l'últim abans de dormir. No puc expressar amb paraules el que sento, però sí que ho puc demostrar amb cada mirada plena d'admiració, amb cada abraçada petita, amb cada somriure que neix només en veure't.

T'estimo, mama, avui i sempre.
El teu nadó."

02/03/2025

Fa unes setmanes, va venir al despatx un home que feia 5 mesos que acabava de ser pare. M’explicava que dormien fatal, que la nena no es calmava fàcilment, que estava molt emmarada... estava preocupat perquè li semblava que agafar-la cada vegada que ho demanava i que sempre acabés en braços de la seva mare, no era algu bo per la nena. Sentia que fent això no estaven sent uns bons pares perquè no li estaven ensenyant a poder trobar els seus mecanismes per saber-se regular i calmar-se autònomament.

Vam estar parlant molta estona per tal de poder fer una bona valoració i després vaig poder-li explicar que precisament, el que la nena demanava era el que autènticament necessitava. I que les criatures poden aconseguir l’autonomia i la independència quan saben que hi ha un lloc estable i amorós on poder tornar.

Rebeca Wild ho explica així al seu llibre “Etapas del desarrollo”

“Encara que a primera vista sembli contradictori, molt de contacte físic, unit a l’atenció tranquil.la de la mare, són en aquesta etapa (etapa 0-3) la base per la creixent independència de l’infant.”

A vegades, només necessitem entendre els processos i adonar-nos de les necessitats autèntiques que cada etapa de la criança ens reclama.
Si estàs apunt de tenir un nadó o bé estàs en ple postpart. Et convido a participar del taller que faré el dia 29 de març a les 10h del matí. T’asseguro que ben informada, podràs gaudir molt més de la teva maternitat i viure-la des de la confiança i la seguretat.

Ens vam tornar a veure uns dies més t**d. Saber què necessitava realment la seva filla el va ajudar a poder-li entregar sense malestar ni culpa i poder viure la seva experiència de paternitat amb molta més connexió i plaer!

17/02/2025

Quan era petita, els dissabtes i diumenges, m’aixecava aviat (bé, això passava cada dia...). Els meus pares eren flequers. El meu pare feia el pa de nit, la meva mare el venia durant el dia. Doncs bé, recordo aixecar-me, baixar les escales fins a la botiga i sentir aquella olor de pa acabat de fer. Recordo veure la meva mare emplenar les cistelles del pa amb les barres del dia, i sentir cruixir els pans de quilo i quart que acabaven de sortir del forn de llenya. Recordo sentir el meu pare arrastrar les caixes plenes de pa i carregar-les a la furgoneta. Ostres, és com si hagués estat ahir...

En aquell moment, la meva mare em posava una jaqueta, em cordava la cremallera i el meu pare em deia: “M’acompanyes a repartir el pa?”. M’encantava.

Pujàvem a la furgoneta, jo asseguda al davant, al costat del meu pare direcció Cabanelles i Lladó. Encara era fosc. A vegades escoltàvem música, o m’explicava històries de quan era petit ell, o veiem algun porc senglar al marge de la carretera o alguna au rapinyaire que buscava l’esmorzar. També em parlava de les estrelles, la lluna... jo era petita, em devia assabentar de la meitat, però això no era important.

Lo realment important, era aquell moment que era només del meu pare i meu. Un moment quotidià i senzill, però alhora tan especial per mi.

Pels infants, és una necessitat vital connectar amb les seves figures de vincle. Afluixeu expectatives i pressions, aneu a lo essencial. Aquests moments de presència, d’exclusivitat, d’intimitat emocional són màgics. Atresoreu-los bé, això d’aquí uns anys, serà present a la seva memòria.

I tu, quin moment atresores amb especial tendresa?

29/01/2025

L’altre dia, a casa dels meus pares, vaig tenir un moment tranquil per asseure’m vora el foc i deixar-me emportar pels seus colors i moviments hipnòtics. M’acostava per veure’l millor però em cremava. Me’n tornava a allunyar però després tenia fred. Fins que en un punt concret, vaig trobar el lloc adequat on sentia les meves necessitats cobertes.

I allà, mirant les flames ballar entre mig dels troncs, em va venir al cap una sessió que feia uns dies havia tingut amb una dona. Ella, és una dona forta i amorosa. No ho ha tingut fàcil, i arrel de la seva maternitat, la relació amb la seva mare ha canviat una mica. Sent que no entén moltes coses de com la seva mare va actuar, li fa ràbia adonar-se d’alguns comportaments que va tenir cap a ella, que no la va protegir suficient. Ara ella, amb tota la consciència i valentia del món, està canviant les coses. Vol ser una mare diferent, vol descarregar-se d’un pes que fa massa que arrastra.

Però canviar ella, implica també posar límits a la relació amb la seva mare perquè deixi de fer mal.

És molt important que com a filles entenguem que no és la nostra funció canviar la nostra mare. No la podem salvar de les decisions de vida que ha pres. No ens fa bé segui’ls-hi reclamant atenció i amor. La relació entre mares i filles/fills són vincles molt complexes en els que hi pot haver també molts sentiments ambivalents.

Quan prenem decisions a vegades sentim molta culpa però sovint la distància, la diferenciació i els límits són també el que ens alliberen i ens col•loquen a un lloc de maduresa molt més agradable i saludable per nosaltres mateixes.

Igual que em va passar a mi amb el foc, sovint hem de trobar aquell punt de la relació en la què ens és còmode d’estar. Ni massa a prop que em cremo, ni massa lluny que tinc fred.

Espero que ajudi

23/01/2025

Avui he portar uns quants contes al despatx. Volia buscar-los-hi un lloc bonic, un lloc on hi encaixessin. He provat de posar-lo en vertical a la prestatgeria però no m’agradava. He mirat com quedava a unes baldes que tinc sota el rellotge. Tampoc. Darrera el moble que tinc de la taula hi quedaven bé però això implicava reestructurar la resta d’elements, material i demés coses que hi havia allà. He començat a moure llibres, plantes, a llençar documents que anava acumulant sense fer-ne ús, he endreçat als armaris llibretes i material d’oficina que f**g servir poc. He canviat de lloc els jocs pels nadons que venen amb les seves mares a les sessions. He tret coses que m’emportaré a casa... en fi. Portar els contes ha acabat generant un efecte tsunami en el meu despatx.

I m’ha semblat una metàfora molt bonica d’un dels efectes que tenen sovint els processos de teràpia. Jo treballo amb aquelles persones que tenen ganes d’estar millor. Que saben que es mereixen gaudir més de la vida i que senten que demanar ajuda és una bona opció. Però quan elles comencen a fer canvis a la seva vida, inevitablement tot el que hi ha al seu voltant, també es mou. A través del nostre canvi, els altres també han de canviar alguna cosa. Quan jo em cuido, poso més límits, m’estimo millor, em dono permís per escoltar què necessito, m’allunyo d’allò o d’aquells que no em fan bé... estic mostrant a l’altre que també ho pot fer. Que el canvi està també en ell o en ella.

I d’aquesta manera, revisant, atenent, netejant, posant ordre... puc tornar a crear un espai que em sigui còmode, agradable i segur on estar.

Ara els contes tenen el seu lloc. I veure’ls allà, em fa sentir feliç.

16/01/2025

Ahir em vaig veure a mi mateixa fent un entrepà de pernil salat per la Bruna. Tallant el pa. Posant l’oli; ni massa ni massa poc. Agafant els millors talls del pernil, traient la grassa.. I per un moment em va venir la imatge de la meva mare. Les seves mans fent-me un entrepà de pernil salat per mi. L’he vist mil cops preparar-me l’entrepà. Les seves mans àgils tallant el pernil a trossets petits perquè no em costés de mastegar.

I he pensat en tot l’amor que podem posar també en aquestes situacions tan quotidianes. Quanta intenció i cura es desprenen de petits gestos del dia a dia. I del poc valor que els hi donem.

De tallar el pernil petit. De comprar les seves galetes preferides. De posar aquella cançó que els hi agrada tant. De llegir per vintena vegada el mateix conte. De mirar si estan abrigades abans d’estirar-me al llit. De riure per tercera vegada del mateix acudit. D’esperar pacientment a que m’acabi d’explicar una anècdota que no entens per cap costat. De fer veure que ets un drac i te les menges a pessigolles. De fer-los-hi massatges als peus perquè es relaxin. De canta’ls-hi “Bona nit” dels Pets cada nit al posar-nos al llit...

I pensava que, tot i aquest piló de coses que fem, ens seguim quedant sovint amb el que no fem. Amb allò que “hauríem de fer millor”. Amb el que ens falta. Amb el que no els hi estem podent oferir. Amb el no haver estat suficientment presents.

I pensava que segurament no som conscients de totes aquestes petites coses que fem cada dia (i cada nit). Perquè si ho fóssim, m’agradaria pensar que seriem més comprensives, amoroses i tolerants amb nosaltres mateixes.

06/11/2018

T'agradaria saber com acompanyar millor als teus fills i filles quan s'enfaden? Vols conèixer estrategies noves per gestionar millor les emocions dels teus fills? Doncs apunta't al taller que faré el dia 17 de novembre!

01/10/2018

He preparat un taller molt especial per divendres! Si acabes de ser mare o et queda poc per ser-ho, no t'ho perdis!!! A mi m'hagés agradat molt que algú m'hagués explicat tot això abans de parir! ;)

Psicòloga Mireia Bosch

26/03/2026

04/05/2025

03/05/2025

22/04/2025

21/03/2025

02/03/2025

17/02/2025

29/01/2025

23/01/2025

16/01/2025

06/11/2018

01/10/2018

Dirección

Teléfono

Página web

Notificaciones

Contacto El Consultorio

Atajos

Compartir

Categoría