01/08/2025
Quan, ara que som a l’agost, pensem en gats històrics potser ens ve al cap el cardenal Richelieu acaronant un dels seus nombrosos felins mentre (en versió Alexandre Dumas pare) calcula com desfer-se de D’Artagnan...
Anant cap enrere, a l’època que ens agrada estudiar, la veritat és que la presència de gats al període medieval no és tan fàcil de documentar com la de gossos, afavorits per la seva utilitat en l’esport predilecte dels privilegiats, la cacera. I si anem més enllà de les representacions en l’art, que solen ser burlesques o simbòliques , i en cerquem en les fonts documentals, encara fem més curt. Evidentment, això no és perquè no hi hagués gats, sinó perquè en aquella època eren sobretot animals útils a un nivell molt quotidià i intranscendent: la cacera... però de rates.
Per això, localitzar un document en el qual s’esmenten gats com a animals de companyia és molt rar i ben bé un tresor. El propietari (avui alguns en diuen el tutor) dels felins en qüestió era ni més ni menys que Jaume II, l’important monarca catalanoaragonès que va regnar a cavall dels segles XIII i XIV, net de Jaume el Conqueridor i patró i amic del gran Arnau de Vilanova. El 1309, abans de marxar, ell i la reina Blanca d’Anjou, cap a la guerra, a Almeria, va voler disposar que als seus dos gats que tenia al Palau Reial Major de Barcelona no els faltés res i va ordenar que el guardià del palau tingués una assignació específica diària per a alimentar-los. El document parla de l’estima cap als animals en uns sectors socials elevats que començaven a ser sensibles als fets i als coneixements sobre les ciències naturals, com ho eren també als referents a la salut i la medicina (incloses la salut i la medicina dels animals), i així ho difonien en la societat del seu temps.
