30/09/2023
•
Avui a la nit se m'ha escolat la lluna plena per la finestra i m'ha vingut a saludar, rodona ella, ben brillant, ens hem estat una estona mirant, i he estat pensant en els cicles, en com ella veu com es fa petita, fins a desaparèixer, per a base de paciència de mica en mica tornar-se gran, enèrgica i vibrant.
Inevitablement, aquesta plenitud temporal vindrà seguida d'una etapa minvant, fins a desaparèixer, i és en aquella negror on podem veure els estels, que l'acompanyen i donen llum al firmament. Però de la mateixa manera que quan està plena, per molt fosc que sembli el cel, torna a créixer. El que més em fascina de la lluna és la fidelitat amb si mateixa, ens mostra les seves cares, cada moment variant del seu cicle, i quan l'observem, sempre la reconeixem. Assumim els seus canvis, no l'exigim estar sempre plena. Em trobo rumiant en quin moment del cicle em trobo personalment, i l'accepto com ho fa la lluna, sense resistir-me, amb la fe de saber que si canvio és perquè continuo viva.
