07/05/2026
🟣6 DE MAIG🟣 Dia Mundial de la Salut Mental Materna
Ahir vaig tenir la sort de trobar-me en un grup postpart on escoltar i compartir amb altres dones les nostres vivències de part. Em va sobtar la quantitat de dones que explicàvem com d’allunyades havien estat aquestes experiències de part en relació a les expectatives que teníem. De fet vàrem ser gairebé totes! Les de les cesàries, les del part natural, les de l’epidural, ...totes.
Això em feia pensar en diverses mancances amb les que ens trobem les dones al puerperi (entre moltes altres):
🗣️ Per una banda NO TENIM ESPAIS com aquest on compartir, plorar, dir que estem tristes, que sentim culpa, que recordem el part com un momet traumàtic. Doncs sovint (i no ho nego) l’únic que importa és que el bebè estigui bé. I importa! Però no només, doncs si la mare no està bé, el bebè probablement tampoc... Cal cuidar a les mares perquè així cuidem als bebès.
Per això és importantíssim poder plorar aquests parts, compartir-los (si volem) però sobretot permetre’ns fer aquests DOLS que sovint es tapen i no troben espais on ser acollits, perquè “fa lleig estar trista quan acabes de ser mare, oi?”
🌀Per altra banda, deu ni do la pressió que tenim les dones en totes les etapes de la vida, aquesta no anava a ser menys!
Quants estereotips i idees preconcebudes del que “ha de ser més ideal a l’hora de parir” i quina decepció, quanta culpa i quanta exigència ens posem a sobre quan no aconseguim complir aquestes expectatives.
🫂 Cal caminar cap a una mirada i un acompanyament més amable vers les mares, que no jutgi, que no culpi i que no afegeixi més pressió en el transcurs de l’esdevenir mare.
🟣 Al final, el que és realment lliure és poder ACOLLIR el nostre part com una experiècia singular, única i pròpia, la que ens ha convertit en mares ...i a vegades per arribar aquí necessitem un temps, un temps de SANAR.
