30/07/2025
Hi ha separacions que no es viuen com un únic final, sinó com una successió de dols que s’entrellacen.
El dol de parella és íntim. És el dol de qui deixa d’estimar o de sentir-se estimat… o de qui se segueix estimant però s’adona que quelcom no funciona, de qui veu com es trenca un vincle, un projecte, un llenguatge compartit. Sovint comença abans de la ruptura oficial, quan ja fa temps que alguna cosa no encaixa.
El dol de família, en canvi, sol arribar després. Quan els infants fan la maleta. Quan els infants deixen d’agafar els seus progenitors a la vegada mentre passegen. Quan toca refer costums, inventar una nova manera de ser família, diferent de la que havíem somiat. Aquest dol és profund, estructural i, a vegades, més lent i silenciós.
I enmig de tot això, apareix la culpa. Sobretot quan, amb el temps, s’obre una escletxa de llum. Quan tornes a sentir il·lusió. Quan, malgrat tot, rius. I et preguntes si pots, si et toca, si és legítim.
I ho és. Perquè el dol i l’alegria poden conviure. Pots mirar endavant sense renegar del que has viscut. Pots reconstruir-te sense deixar de sentir enyor. Pots ser feliç i a estones topar amb la tristesa i tot això és humà.
A vegades ens aferrem a mantenir una estructura familiar per no fer patir els fills, però els infants no necessiten famílies perfectes. Necessiten vincles segurs. Respecte. Presència. Amor. I tot això pot existir en moltes formes de família.
Els nens no pateixen per tenir dos llits o dues cases. Pateixen quan viuen en entorns tensos on els adults no es parlen o es fan mal. Els infants són més feliços quan els seus referents es cuiden, es respecten i es mostren coherents, encara que ja no siguin parella.
Separar-se no és fracassar. Tornar a estimar no és trair. Reorganitzar-se no és rendir-se. És prendre decisions difícils per viure amb més veritat.
I això, de vegades, també és estimar(-se).
