22/11/2021
Integrant parts de nosaltres mateixos o de l'altre i el seu comportament, idea o emoció.
Sovint no puc seguir amb quelcom intern en mi, seguir estimant a algú com ho f**g i estimar-me a mi com necessito.
Segurament f**g concessions a l'altre que no em permeten cuidar-me i veure que al donar-me a l'altre, també em dono a mi.
Aquesta polaritat ens crea escissió interna.
Si vull fer res per canviar, transformar aquesta manera de relacionar-me, necessito veure què haig de deixar de fer o fer, a més a més, per cuidar-me.
Decidir que el que dono a l'altre ho vull seguir donant o no, i comunicar-ho.
Quan això passa, l'altre pot rebre-ho com una pèrdua i sentir-se descuidat o amb drets a seguir rebent el que li donem.
M'invento, jo cada dia poso rentadores i les estenc, plego la roba i la guardo a l'armari i això no hem permet estudiar la guitarra les hores que necessito.
No vull seguir així i ho plantejo.
Aquest exemple domèstic no té perquè ser greu, però podria ser-ho si hi ha un conjunt de temes que vaig acumulant i no comunico, o fa temps que ho f**g, i porta a la parella a un atzucac (carrer sense sortida?)
Aquí el que em qüestiono és si a vegades amb les persones que estimem, som suficientment creatius i oberts, per trobar solucions a temes individuals i que quan convivim posen en qüestió la relació, i enlloc d'això el que fem es donar per impossible la relació i deixem el lligam.
El cert és que opcions n'hi ha moltes, sempre, hi ho sabem, el que no en som conscients i ens aferrem a l'ego, al que volem que sigui d'una manera, o ens han dit ha de ser de determinada manera (creences, introjectes).
Si enlloc d'això mirem les coses amb amor, les persones, les situacions, serem capaços de flexibilitzar les posicions (i aquí entra l'ego, les ferides, els drets, el com han de ser les coses) i ens oblidem de l'amor que amb aquella persona generem.
I aquest amor ha de ser un amor que doni espai al nostre amor individual i el faci major.
En el cas que he comentat podriem trobar una solució fent rentadores junts, i compartint aquesta feina, perquè l'altre pogués estudiar guitarra, i un cop cada x temps fer un petit assaig amb la guitarra perquè l'altre practiqui en públic. I buscar quina és l'afició de l'altre i ajudar-lo a potenciar-la.
De manera que un tema que podia ser de retret es converteix en quelcom conjunt i suma a la relació.
Massa sovint els rols culturals o creences personals desgasten la relació i la porten al límit.
Si mirem de ser creatius, ens demostrarem que tenim amor per aquesta persona i per nosaltres, i no quedarà en paraules.
I si finalment no sabem transcendir les pròpies exigències i no flexibilitzem, l'amor que queda és el de la compassió, el de mirar-nos, i desitjar-nos un bon camí.
Un aprenentatge per a ser més flexibles en el perdó, en el donar i el rebre, i en l'agraïment, i una nova oportunitat per conèixer-nos a nosaltres mateixos més profundament.
Si aquest escrit et diu alguna cosa de tu i vols compartir-lo o escriure un comentari, entre tots enriquirem l'aprenentatge.
Gràcies
Mateu
