04/04/2026
· ideal/real ·
Hi ha persones que aprenen a “acceptar el seu cos” des d’un lloc amable, progressiu, gairebé inspiracional. I després hi ha qui ho aprèn perquè no té alternativa.
Quan des de petita reps missatges explícits o subtils que el teu cos és massa, és incorrecte, és inadequat… arriba un moment en què viure en guerra permanent amb tu mateixa es fa insostenible.
I aquí apareix una cruïlla dolorosa:
o continuar odiant-te durant anys,
o començar a qüestionar la norma que et diu que no encaixes.
La violència estètica no és només una qüestió d’imatge. Travessa la manera com habitem el cos, com vivim la sexualitat, com ens relacionem, com desitgem i com ens sentim desitjables o dignes de ser estimades.
Quan el cos es converteix en un projecte constant de millora, costa molt sentir-lo com a lloc de plaer, de seguretat o de presència.
Potser la pregunta no és tant “com puc canviar el meu cos?” sinó “què ha passat perquè senti que el meu cos no és prou?”
El teu cos no és un error. És el lloc des d’on vius. És casa teva.
Pregunta: Recordes quan vas començar a sentir que el teu cos no encaixava? Qui o què t’ho va fer sentir?
Ganes de llegir-te.
