Dol Penedès

13/09/2025

Dol i salut mental –la fragilitat d’existir

Hi ha dols que no es vesteixen de negre ni porten flors al difunt. Són silenciosos, persistents, quotidians. Són dols pel futur que no va ser, per la calma que no trobem, per la versió de nosaltres mateixos que vam perdre enmig del soroll del món. O, potser, per la pèrdua d’una feina, d’una parella, d’una etapa vital. Pel cos que canvia. Pel fill que no arriba. Per la vida que havíem imaginat i que no serà.

Aquests dols ofegats, no validats, sovint es viuen en soledat aportant ansietat, depressió, pors. El patiment s’amaga darrere d’un “estic bé” mentre es prem el botó d’enviar. Darrere de tot plegat, trobem moltes mirades apagades i respostes apreses. Així, la ferida es cronifica, hi habita un patiment invisible: el de la salut mental.

Ens movem en una societat hiperconnectada però profundament desconnectada del sentir. El ritme és vertiginós: produir, consumir, rendir. Ens exigeixen èxit, però no ens ensenyen a fracassar. Ser productius, disponibles i, sobretot, positius en tot moment. L’error, el cansament o el desànim no tenen cabuda. Se’ns convida a mostrar felicitat constant, però no a sostenir el dolor quan malauradament arriba. Hem de recuperar el dret a poder estar malament sense culpa. A no saber què fer amb el que sentim, fins que el temps ens aclareixi les idees. A ser vulnerables. A plorar sense haver de donar explicacions. La ment, com el cos, té límits.

Aquest buit que sentim és el resultat d’un dol. No és una patologia: és una resposta humana, sàvia i necessària. Però quan el dol no pot ser viscut, per manca de temps, d’espai, de comprensió; quan s’ha de justificar i es mesura el dolor en dies laborables, és quan aquest dolor es transforma i pot convertir-se en depressió, ansietat, trastorns físics.

És el crit del cos i la ment, quan tu no expresses els teus sentiments, quan dius sí i el que realment sents és no. Quan no acceptes la situació que, tot i que dolorosa, és la que t’ha tocat viure. Quan l’ànima no ha pogut plorar. Així, el que podria haver estat un procés de transformació personal i d’aprenentatge, malgrat el dolor, esdevé una càrrega esgotadora i, quan no podem més, un diagnòstic de salut mental i una medicació.

Temps estranys. Plens d’opcions, però sovint buits de sentit. Una sensació generalitzada de desgast emocional, de no arribar-hi. És una mena de dol crònic: per allò que no tenim, per allò que vam perdre, per allò que no sabem ni com anomenar.

Hi ha qui diu que la gent jove és més dèbil, que és una generació de vidre. Que abans també es patia, però es tirava endavant. Potser. Però potser també abans es patia en silenci, sense nom i sense ajuda. Avui es parla més, hi ha menys vergonya, i això, en si mateix, ja és un avenç. Potser el que ara anomenem trastorn, abans era resignació, embriaguesa o violència

06/09/2025

Estimats, estimades,

Dolpenedès tanca la seva activitat d’acompanyament al dol, el proper 30 de setembre de 2025, per jubilació.

Han estat uns anys molt importants i especials per a mi, essencials per comprendre el sentit de tot el que m’havia tocat viure, per assimilar el que la vida m’exigia i per poder acceptar, recompondre'm i més endavant formar-me.

Dolpenedes ha significat moltes coses, entre elles una oportunitat magistral d’aprenentatge sobre la vida i la mort. També un privilegi per conèixer persones que m’han obert el cor de vat a vat, i m’han ofert saviesa i veritat.



He tingut la possibilitat d’acompanyar i ho he fet de l’única manera que sé, sense artificis, sense jutjar, escoltant amb humilitat i compassió.

Tinc la certesa que en totes les nostres trobades en consulta hem compartit molt més que una teràpia, aquelles dues hores llargues, estaven plenes d’intimitat i complicitat.

Hem tingut l’oportunitat de profunditzar en temes sobtats, tabús, desconeguts i fins i tot a vegades molt necessaris. Hem compartit el dolor, i en alguns moments se’ns ha esberlat el cor.

T’encoratjo, a seguir nodrint-te del món espiritual i a esbrinar el món oníric del somnis.

Te n’he parlat moltíssimes vegades perquè hi crec fermament. Són els únics llocs on potser per una breu fracció de temps podem veure’ls, sentir per un instant la seva presència, entendre senyals etc. Aquest espai temporal és poderós i màgic, confia en ell. Jo, per la meva part, seguiré indagant per continuar creant les meves ales.



A tu, a tots i totes, a cadascun de vosaltres, mil gràcies, el meu agraïment immens i etern per haver confiat en mi, en el pitjor moment de les vostres vides.



Ens retrobem en les suaus corbes del camí de la vida.



Anna Cuixeres



Nota: Els articles a la Fura, i alguna que altra xerrada les seguiré fent.

23/04/2025

30/03/2025

Les teves qualitats et fan única, vas néixer per brillar!
Per molts anys princesa! T'estimem molt!

11/03/2025

El món tal com el coneixíem ha canviat, vivim una època de grans transformacions a tot arreu. Sembla que els valors humans estan en decadència.
Al meu entendre, aquests valors són la brúixola del nostre comportament, l’essència de tot allò que defineix la nostra manera de ser i d’actuar, les regles del joc més elementals.

Actualment conceptes tant fonamentals com la manca de cortesia, el respecte, la honestedat, la lleialtat, la bondat per mostrar-ne alguns, estant desapareixen, per convertir en acceptable i creïble, allò que de cap manera ho és!

Tot es qüestiona i es posa en dubte, arribant a nivells preocupants de mala educació i desconsideració pels altres. A vegades observem agressivitat, descortesia i l’insult gratuït, provocant un malestar important als altres.

Aquesta manera d’actuar fins fa poc era detestable i reprovable, però actualment es considerada una virtut, un triomf, només pel fet d’haver intimidat a l’altre. Ser respectuós actualment es considera una debilitat i no pas una qualitat.

Estem perdent els modals i entrant en una crisis de valors alarmant que afecta a tots els nivells, des de governs, institucions, professionals, sembla que la tendència és ser burleta, irrespectuós i fregar l’ofensiu.

L’objectiu és el benefici propi, l’èxit, el plaer immediat i el consum material, malgrat que per aconseguir-ho, calgui saltar-se les normes bàsiques de convivència.

Un egocentrisme que anul.la sense empatia ni consideracions les necessitats dels altres, menyspreant la seves legitimitats.
Aquesta manera d’actuar alimenta la superficialitat, el patiment mental i provoca una gran buidor personal.

Evidentment la mort no se n’escapa de la manca de valors i de respecte. Tot el que és sagrat, el culte i rituals, s’han anat modificant fins a convertir la mort en un tema tabú.

Lluny de ser una font de reflexió existencial i espiritual plena de significat, s’ha convertit en una veritat incòmoda que requereix passar-hi de puntetes, en que és millor evitar el tema, no pensar-hi, ser discret, fins i tot, no anomenar-la.

En definitiva, una societat que tracta la mort com si fos una epidèmia, una malaltia que s’encomana i que cal tenir quan més lluny millor.
Per aquest motiu, si en el transcurs d’una conversa, la persona en dol esmenta aquella persona estimada que ja no hi és, en general les persones s’incomoden.

Ràpidament hi ha la necessitat de canviar de tema, com si fos perjudicial parlar-ne, com si fos perillós dir el seu nom, quasi com una falta d’educació parlar d’aquells que han mort.
Fins i tot es perden relacions amb coneguts que eviten coincidir, perquè no saben que dir, com enfrontar aquella situació i prefereixen perdre el vincle.

Pel fet de no compartir i transmetre els coneixements i les vivències de la mort, la neguem, com si no existís, l’ocultem en una mena d’enganyifa d’immortalitat, posant de manifest cada vegada més un gran distanciament sobre ella.

Aquesta manera d’actuar, dificulta que les noves generacions puguin aprendre amb l’exemple, la imitació i l’observació dels adults més propers i el seu comportament davant la mort.

Hem de retornar en aquelles qualitats humanes que han guiat les cultures durant mil·lennis i ens han servit per caminar per la vida.

Cal reflexionar sobre els valors, creences i prioritats per tornar a trobar un equilibri entre la vida i la mort, entre el nostre benestar individual i el bé comú, retrobar-nos amb l’amor i amb aquells valors que tots mereixem, compartim, o no, la mateixa visió del món.

13/12/2024

XARXES SOCIALS I DOL
Plataformes, intel·ligència artificial, xarxes socials. Noves tecnologies que cada vegada més s’integren a les nostres vides i transformen la manera d’expressar-nos. Internet ens ha modificat el món, i la mort no s’ha escapolit del seu domini. La tècnica del “like” s’ha instal·lat en el dol, oferint validesa i acompanyament.

Trobem, doncs, en la comunitat virtual un refugi on trobar consol, quan el dolor és ple a vessar. Antigament, aquest acompanyament l’oferien els veïns i, sobretot, les veïnes, que vestides de negre compartien diàriament amb la persona afligida la dolença i comprovaven l’evolució personal del dol.
És possible que en l’actualitat les xarxes socials estiguin cobrint, d’alguna manera, aquesta mancança veïnal. Un altre paral·lelisme semblant el podem trobar en els grups de dol presencials, persones desconegudes, unides per una mateixa causa, compartint les seves vivències i el seu desconsol per la mort d’un ésser estimat.

Els espais virtuals també ens proporcionen memorials, llocs on poder homenatjar sempre que vulguem els nostres éssers estimats. Des de publicar fotos, editar escrits, música, poemes, fins a rememorar tantes vegades com vulguem aquelles converses i fotografies. Ens concedeix la possibilitat imaginària d’escriure cartes o missatges a la persona estimada, tot i saber que, malauradament, mai rebrem resposta.
Són escrits de plany i lament en què es comparteix l’enyorança, els records i, sobretot, l’amor. Ben mirat, per escriure ens cal posar un bocí d’imaginació, en un afany d’expressar tan bé com sigui possible tot allò que sentim per poder arribar a l’altre. Qui sap, doncs, si amb la connexió de les xarxes d’internet, i utilitzant una mica de la màgia de Nadal, el nostre escrit pot fer un viatge a l’espai intergalàctic, i arribar allà on resideix l’ànima de la nostra persona estimada!
Una fantasia meravellosa que, sigui com sigui, ens proposa alliberar emocions estancades i exterioritzar tot allò que sentim, alhora que reconforta el cor ferit.

En general, la utilització d’aquests espais virtuals és més gran quan en la vida real necessitem més suport i compromís i no tenim una bona predisposició del nostre entorn, o bé quan el dolor estreny amb tanta força que fa massa mal. És aleshores quan és més comú recórrer a l’acolliment de la comunitat en línia.
No obstant tots els avantatges que poden tenir les plataformes socials, també tenen els seus inconvenients.

S’han de tenir en compte les característiques de cadascun de nosaltres, la nostra manera de ser. Observar si hi ha una necessitat d’expressar els sentiments i compartir virtualment, llavors pot ser una opció saludable. En canvi, si hi ha por d’exposar la meva intimitat i ser qüestionat pels comentaris poc adequats que puc arribar a rebre, pot ser contraproduent per a mi.

Tot depèn de la raó per la qual decidim compartir el dolor a les xarxes. No sempre l’espai virtual serveix com a única eina de suport per afrontar el dol. La tecnologia no és bona ni dolenta, tot és en funció de l’ús o l’abús que li vulguem donar.

Compartir en el món virtual està bé, però fer-ho en la vida real és encara millor. Potser en la combinació està la clau. Al meu entendre, no hi ha res millor que l’abraçada sincera, una mà amiga d’aquells en qui confiem. I si això ens manca, caldrà recórrer a la mirada honesta d’un professional.

Que aquest Nadal el teu cor s’il·lumini, quan recordis aquells que no hi són, perquè llavors sabràs que viuen dins teu.

14/11/2024

Com cada any arriba Nadal, i els carrers s’engalanen esplendorosos i les cases s’omplen d’espurnes de llum; els bons desitjos ens arriben per tot arreu. Tot plegat són dies què brollen els sentiments més dolços i entranyables que embolcallen petits i grans.

Però malauradament, no és així per a tothom. Per algunes famílies aquest no serà un bon Nadal. Potser és el primer Nadal sense aquella persona estimada, o potser ja fa anys, sigui com sigui és molt probable que no siguin unes Bones Festes de Nadal.

Per aquest motiu, ara fa forces anys, presentem aquesta xerrada de dol. És Nadal i a casa hi faltes tu. Una estona de reflexió sobre aquests dies, per tal de recollir diferents opcions. Com per exemple..

- Parlarem de si és millor, fer les celebracions, no fer res, o marxar?
- Qué fer si estem amb gent i tenim una onada emocional, que ens desborda i no la podem controlar?
- Com podem transformar el dolor de la pèrdua, en amor, honrant a la nostra persona estimada.

Vine, t’esperem!

16/09/2024

Tot seguit us adjunto l'article d'aquest mes de setembre al setmanari la Fura.
LA INTIMITAT A LA VELLESA (DOL DE PARELLA)

A mesura que les persones envellim, inevitablement ens hem d’adaptar a una sèrie de canvis que, més que mai, tenen un caire de pèrdua. Morts significatives, parella, amics, germans i, en alguns casos, la mort dels fills. Canvis físics, de salut i potser del lloc habitual de residència. Un període de temps en el qual s’han de canalitzar molts dols en molt poc temps. Tot i que davant de les mateixes morts, i en comparació amb la gent jove i adulta, en la vellesa hi ha major capacitat de resiliència, una saviesa interna, concedida per l’experiència, per acollir les dificultats més adverses i diverses i, per tant, per poder sostenir una malaltia incurable, la mort o el dol.

A una certa edat, la pèrdua de la parella, tot i ser una experiència previsible, és un moment molt difícil i dolorós. Al dolor de la pèrdua en si, li hem d’afegir la soledat. La parella és la principal font de companyia i la seva absència deixa un gran buit. Després de tota una vida viscuda conjuntament, la persona pot sentir-se profundament sola i aïllada. Quan obre la porta de casa, ja no hi ha aquella persona amb qui compartia la quotidianitat del present i les perspectives de futur, és llavors quan el dolor ressona amb més força que mai.

Amb la mort de la parella no només se’n perd la presència física, sinó també una font important de la nostra intimitat. La pèrdua de la mirada que tenia l’altre sobre nosaltres, aquella sensació que va més enllà del físic, que ens parla de protecció i privadesa, d’intimitat, de confidencialitats, de compartir vulnerabilitats, sentiments i històries personals.

No sempre és així, però molt sovint la mort de la parella esdevé després d’un procés de malaltia crònica o perllongada. Malgrat el patiment i l’esgotament que significa tot el procés, aquest pot ser un temps adequat per donar i rebre amor. Per cuidar i resoldre temes pendents, per expressar el significat de l’un per l’altre, per parlar de creences i pors i, finalment, per tenir l’oportunitat d’acomiadar-se. Tots recursos necessaris i respectuosos en l’elaboració, adaptació i acceptació posterior del dol.

Més endavant caldrà adaptar-se a un nou estil de vida, obrir la ment i el cor a noves realitats, incrementar la vida social, participant en activitats o, simplement, mantenir el contacte regular amb amics i familiars. La intimitat ara pot prendre altres formes, passar temps de qualitat amb noves persones, fomentar les mostres d’afecte, les abraçades i, fins i tot, obrir la mirada a noves relacions. La necessitat d’estimar, el contacte físic, les carícies, en definitiva, l’estimació, són mostres universals que tots agraïm sentir, la vellesa no és una excepció, no desapareix amb l’edat, simplement s’ajusta i s’adapta al moment en què estem vivint, i en aquesta etapa vital és més necessari que mai.

03/08/2024

Moltíssimes gràcies a totes i tots els què ahir vespre vàreu venir a la xerrada. Repetirem l"experiencia i farem la segona part. Abraçada de llum. ❤️