Psicóloga y Psicoterapeuta. Capsis Vilanova. alimentación, Crisis Covid)
Psicóloga colegiada 13744 COPC
Máster de en psicoterápia psicoanalítica (UDG)
Máster en atención temprana y familia (UB)
Postgrado en paicodiagnóstico infanto-juvenil (HSJD)
Postgrado en psicoterápia infanto-juvenil (HSJD)
Terapeuta EMDR con formación avanzada (TP, Trauma Apego, Tr.
14/11/2025
El perfeccionisme no neix al present. 🌱
Ve d’un passat on ser perfecte era la manera de no perdre afecte, de no activar crits, silencis, desaprovacions o mirades que feien mal. Quan érem petits, la perfecció no era un luxe: era supervivència.
I el cos fa una cosa molt intel·ligent: ho manté.
Encara que ja no calgui.
Encara que ara sí que puguis equivocar-te.
Encara que avui ja no estiguis en aquell escenari.
Per això, quan busquem fer-ho tot impecable, no estem buscant l’excel·lència: estem intentant garantir-nos amor com ho fèiem llavors. És el mateix mecanisme, recicl·lat en versió adulta. 🔄
El perfeccionisme és com caminar tota l’estona amb un paraigua obert perquè un dia, fa molts anys, va caure un aiguat emocional. ☔️
I el cervell decideix que “per si de cas”, millor no plegar-lo mai.
Però clar… caminar així cansa.
I no et deixa veure el cel ni notar l’aire.
No et deixa ser tu, només et deixa ser “correcte”.
Desfer aquest patró no va de deixar d’exigir-te.
Va de recordar al teu sistema nerviós que ja no ets aquell infant i que ara l’amor no es negocia amb resultats. Va d’aprendre a viure sense el paraigua quan ja no plou.
Si aquest post t’ha parlat, guarda’l. I respira: no necessites ser perfecte per ser suficient. 🌿
12/11/2025
🐄 Ritme de vaca.
Hi ha dies en què la vida et posa davant d’un tren impacient… i tu només pots seguir al teu pas.
Potser no cal córrer tant. Potser tot pot esperar.
La pressa ens fa perdre detalls, moments, aire.
Les vaques, en canvi, saben alguna cosa que nosaltres hem oblidat:
que la calma també té direcció. 🚂💨
11/11/2025
💭 Sovint confonem culpa amb responsabilitat. Però no són el mateix, ni ens porten al mateix lloc.
La culpa és un mecanisme de càstig intern. Ens manté atrapades al passat, repetint mentalment allò que hauríem pogut fer diferent. Ens desgasta, ens fa petites, i en el fons no repara res.
La responsabilitat, en canvi, és un acte d’amor adult. No busca castigar, sinó entendre. Ens permet mirar el que va passar sense jutjar-nos, aprendre del que va ser i decidir fer-ho diferent.
Quan actuem des de la culpa, hi ha por: por de perdre afecte, de decebre, de no ser prou.
Quan ho fem des de la responsabilitat, hi ha maduresa: reconeixement, canvi, llibertat.
✨No es tracta de perdonar-te per tot, sinó d’assumir-te sencera, també en el que no va sortir com volies.
06/11/2025
🧺 No, els problemes no desapareixen anant al psicòleg…
El que canvia és la mirada 👁️
La psicoteràpia no esborra res del que hem viscut, però ens permet endreçar-ho tot per dins. Allò que abans era una muntanya de roba per terra, ara el podem veure penjat, ordenat, amb sentit. No desapareix la roba, però ja no ens envaeix: hi ha lloc, hi ha ordre, hi ha aire.
Fer teràpia és això: donar un lloc a cada cosa 🗂️
Situar cada emoció, cada record i cada reacció dins d’una història coherent. Quan ho fem, deixem d’actuar per automatismes i comencem a viure des de la consciència, des d’un “ara” més clar i propi.
No es tracta de fer desaparèixer el dolor, sinó d’entendre’l, integrar-lo i alliberar-nos del que ja no ens serveix.
A poc a poc, el caos es converteix en coherència.
I la vida, en lloc d’una muntanya de roba, es converteix en un armari endreçat per dins i per fora. 🪞🩵
06/11/2025
✨ No és ansietat, és por. ✨
Els exàmens no “donen ansietat” 🎓 — activen por. L’ansietat és la resposta del cos davant d’una amenaça percebuda 🧠💥. I sí, aquesta amenaça pot tenir moltes cares…
👉 Por a fallar.
👉 Por a no recordar allò que sabies perfectament a casa.
👉 Por a decepcionar algú.
👉 Por a no estar a l’alçada.
👉 Por a no controlar el que passarà.
👉 Por a mostrar nervis i que es noti.
👉 Por a no valer prou.
👉 Por a ser jutjat o jutjada.
👉 Por a comparar-te amb els altres.
👉 Por a que tot l’esforç no serveixi de res.
👉 Por a sentir-te com una “cebra” enmig del camp de lleons, esperant el proper atac 🦓🦁.
Quan arriba un examen, el cos reacciona com si s’hi jugués la vida. Perquè, en algun moment, va aprendre que l’avaluació equivalia a ser vist/a, jutjat/da, o posat/da a prova com a persona, no només com a estudiant. I això pesa.
El treball no és eliminar l’ansietat 🧩, sinó entendre quina por hi ha al darrere. Només així pots començar a respondre des d’un lloc més segur i adult.
💬 I tu? Si poguessis posar-li nom a la teva por davant els exàmens… quina seria?
22/10/2025
A teràpia, quan treballem el trauma, no trsctem de reviure el que va passar, sinó de poder mirar-ho des del present, sabent i notant que ara som en un lloc segur.
💡El doble focus, 💡un aspecte indispensable en la teràpia EMDR, és el que ens permet fer-ho. Significa tenir un peu en el passat i un peu en el present. Una part de nosaltres pot recordar i sentir, mentre una altra part —la que és aquí i ara— observa, acompanya i sap que això ja no està passant.
Així podem mirar el que un dia va fer mal sense quedar-hi atrapats, veure-ho des d’una nova perspectiva i donar un lloc als records que encara pesen. No es tracta d’oblidar, sinó de recol·locar allò que va quedar pendent perquè el passat deixi d’interferir en el present.
✨ Només mirant el pou des del present podem deixar enrere el que un dia ens va fer mal.🚪Obrir portes per poder-les tancar com cal 🚪
22/10/2025
🚇Quan el cos parla amb pressa, és perquè fa temps que no se l’escolta.
L’angoixa no és “dolenta”, encara que sovint ens espanti o la vulguem fer callar. En realitat, és una alarma interna que ens diu que alguna cosa no està en equilibri.
🧠 Pot aparèixer quan fa massa temps que sostenim més del que podem, quan ens exigim sense respirar, o quan hem après que mostrar debilitat no era segur.
💬 Exemples propers:
— Quan el cor se t’accelera abans d’una reunió.
— Quan sents un nus al pit abans de veure algú amb qui tens un tema pendent.
— Quan et costa adormir-te perquè el cap no para de donar voltes.
El cos parla… i el repte és aprendre a escoltar-lo.
No cal apagar el símptoma: cal entendre què intenta dir-nos. 🌿
🪞L’angoixa sovint no busca que la calmem, sinó que la comprenguem. Que li donem la seguretat que, en algun moment, no va tenir.
💛 Si t’hi reconeixes, no ets l’única.
L’angoixa no és debilitat, és una part de tu que demana ser escoltada.
Guarda aquest post per recordar-t’ho els dies que el cos parli massa fort.
20/10/2025
🏜️ Encara que quedi camí per recórrer…
Hi ha moments en què sembla que no arribarem mai.
Quan el cos pesa, la ment dubta i el cor es cansa. Quan sents que ho estàs donant tot i, tot i així, el que esperaves encara no arriba.
Però no oblidis mirar enrere.
Tot el camí que ja has fet és molt més del que penses.
Cada pas, cada renúncia, cada dia que t’has aixecat sense forces però igualment has seguit, t’ha anat fent.
T’ha anat construint des de dins.
Si estàs cuidant algú, si estàs sostenint una situació difícil o perseguint un repte que se t’escapa una vegada i una altra, recorda això: no és temps perdut. És temps viscut.
I en aquest viure, encara que hi hagi cansament, també hi ha aprenentatge, solidesa i una forma de bellesa molt discreta: la del coratge.
Potser encara no has arribat on volies, però mira com t’ha transformat el trajecte.
A vegades el camí no ens porta al lloc que imaginàvem. Ens porta a nosaltres mateixos. 🌿
19/10/2025
💭 No és debilitat. És claredat.
Hi ha un moment en què el cos diu prou.
Un punt on ja no podem seguir sostenint allò que ens desgasta, encara que ho hàgim fet durant anys.
Això és la tristesa.
No ve de perdre, sinó de reconèixer que ja no podem sostenir el que ens feia mal.
És rendir-se a l’evidència que alguna cosa ha arribat al seu límit.
Quan ens permetem sentir-la, comença un descans profund.
No perquè desaparegui el dolor, sinó perquè deixem d’oposar-nos-hi.
Perquè finalment deixem anar. 🌧️
I en aquest deixar anar… hi ha espai per començar de nou.
17/10/2025
✨ Tot el que no veus darrere d’aquesta cadira
Veus una cadira.
La meva cadira.
Però darrere d’ella hi ha molt més del que sembla.
Hi ha hores de formació, de lectures subratllades, de seminaris un dissabte al matí amb cafè fred i ulls mig tancats. ☕📚
Hi ha supervisions, on reviso un cas i em torno a preguntar com acompanyar millor, amb més precisió, amb més respecte.
Hi ha moments de dubte, de pensar en aquella pacient mentre camino pel carrer, de trobar un nou fil i apuntar-lo al mòbil abans no se m’escapi.
El que no veus és que la feina de psicoterapeuta no s’acaba quan tanquem la porta del despatx.
Segueix viva dins meu.
S’alimenta d’empatia, no de manuals. 💬
I l’empatia —la de veritat, la que no jutja, la que no pressiona, la que es queda— és la meva eina més potent.
A vegades penso que la cadira és només el lloc on tot això s’atura un moment per fer silenci.
Per escoltar.
Per deixar que passi el que ha de passar.
Perquè sí: darrere d’aquesta cadira hi ha pensament, emoció, formació… però sobretot hi ha presència.
I això no surt a cap llibre. 🌿
16/10/2025
🔥 La ràbia no és dolenta. Té un sentit.
La ràbia apareix quan una frontera s’ha trepitjat, quan sentim que no tenim poder o que ningú ens escolta.
És una resposta natural davant la impotència, una manera del cos de dir “això, així, no”.
El problema no és sentir ràbia, sinó quedar-s’hi atrapada o no entendre què ens vol dir.
Quan la ràbia és molt intensa o ens desborda, no quedarà una altra que anar a trucar:
👉 al cos,
👉 a la història,
👉 o a la memòria d’allò que encara fa mal.
La ràbia ens assenyala exactament on cal posar límit.
I posar límit —encara que espanti— és un acte de força i de veritat.
💥🔥💭⚡
05/10/2025
L’educació no es delega. No la podem deixar en mans de les xarxes, ni dels mestres, ni dels instituts. Ells poden acompanyar, però la criança, els valors i els límits comencen a casa 🏡. Educar és estar present, posar paraules, donar estructura i ensenyar amb l’exemple. L’autoritat i el respecte es construeixen des de la família, no des de fora.
Una veu que ens recorda l’essencial: la responsabilitat d’educar és nostra.
Dirección
Avenida FCalle Macià, 55 Vilanova I La Geltru 08800
Sé el primero en enterarse y déjanos enviarle un correo electrónico cuando Olga Armengol, Psicòloga publique noticias y promociones. Su dirección de correo electrónico no se utilizará para ningún otro fin, y puede darse de baja en cualquier momento.
Sóc Olga Armengol Vazquez, natural de Vilanova i la Geltrú. Estudio Psicologia des del 1998, quan vaig començar la carrera que em va anar endinsant en el grandiós món de la ment humana i les emocions. Des de llavors no he parat d’aprendre, sobretot amb l’experiència de conèixer grans persones i apassionants històries que m’han fet voler ser cada dia millor persona i millor professional. Poder ajudar a millorar el benestar emocional de les persones ha esdevingut la meva passió i la meva vocació. Tot i que la meva fita, des que era petita, era treballar per la infància, el temps m’ha dut a dedicar-me a la psicologia d’adults. Gràcies a les persones que m’han acompanyat en el meu procés, les famílies que han confiat en el meu treball, les professionals amb les que he treballat i les m’han format, i totes aquelles que dia rere dia continuen dipositant confiança en la meva feina, gràcies a elles continuo aprenent, gaudint, i mantenint aquesta professió que m’apassiona.
PSICOLOGIA INFANTIL I ADOLESCENT
Em vaig llicenciar a l’any 2002 en Psicologia a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Em va interessar especialment la vessant psicodinàmica de la psicologia, i sobretot la intervenció en infància. Durant les pràctiques universitàries em va apassionar el món dels infants, i la intervenció psicològica en aquesta època de formació de la persona em va dur a voler aprendre com intervenir-hi com a psicòloga. Vaig realitzar la formació de postgrau en diagnòstic i psicoteràpia infanto-juvenil a l’Hospital Sant Joan de Déu (2002-2008), acompanyada pels millors professionals en aquest àmbit, i rotant pels dispositius especialitzats pioners en TEA, TCA i TDAH. En aquella època la principal corrent era la psicoanalítica i psicodinàmica (vessant del psicoanàlisi), pel que vaig continuar formant-me en aquesta línia. Cap altra corrent psicològica treballa amb tanta profunditat i eficàcia a llarg termini en salut mental infanto-juvenil. A l’Associació Catalana de Psicoteràpia Psicoanalítica, vaig especialitzar-me com a Psicoterapeuta Psicoanalítica, cursant els dos màsters de formació que em van endinsar en el coneixement de la psicopatologia adulta.
En l’àmbit infanto-juvenil he treballat com a psicòloga en diversos dispositius d’atenció a infants i adolescents, com el CSMIJ de Vilanova, l’Hospital de dia d’Adolescents de Sant Joan de Déu, o el Punt de Trobada Familiar del Garraf. De cada feina, he pogut extreure’n un aprenentatge que m’ha dut a reinventar-me i millorar. El ritme de treball de les institucions públiques m’han ajudat a valorar més la gran possibilitat que representa poder disposar de temps a l’hora de tractar psicològicament amb persones. Des de l’any 2006 també treballo a nivell privat com a psicòloga i psicoterapeuta.
Els vincles emocionals creats a la infància son la base de la personalitat, el model dels patrons relacionals que s’aniran reproduint, i un bon anàlisi, diagnòstic i tractament repercuteixen de forma precoç a prevenir trastorns mentals i disfuncions relacionals. Mitjançant la confiança que les famílies dipositen en mi, puc acostar-me al món intern de l'Infant i l’adolescent ajudant-lo a resoldre tot allò que pot estar perjudicant el seu creixement emocional i pot estar afectant a la seva salut mental. Segons cada cas treballo amb la paraula, el dibuix o el joc, basant-me en les teories psicoanalítiques i emprant les eines psicoterapèutiques que considero més adequades en cada infant i situació.
PSICOLOGIA ADULTS
Arrel de les pràctiques de postgrau realitzades a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Sant Boi, vaig poder-me aproximar a la psicopatologia greu i el seu tractament psicoterapèutic.Tot i això el lligam entre les experiències en la infància, i els vincles familiars, tenen repercussió en els adults i els conflictes emocionals que presenten. La psicoteràpia psicoanalítica és la única que m'ha demostrat canvis significatius en la base de la personalitat, i vaig decidir formar-me per poder-la aplicar. El Màster en Psicoteràpia Psicoanalítica i el Màster en Perfeccionament com a Psicoterapeuta Psicoanalític que he realitzat estan reconeguts per la Federació Espanyola d'Associacions de Psicoterapeutes (FEAP) i per la European Federation for Psychoanalytic Psychotherapy (EFPP), i son Cursos declarats d'Interès Sanitari pel Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. En aquests 6 anys de formació psicoterapèutica he pogut aprofundir en els meus coneixements en psicopatologia i psicoteràpia d'adults, parella, família i grups, així com actualitzar i aprofundir en els meus coneixements previs en infància i adolescència des d'una vessant psicoanalítica i psicodinàmica. També soc Psicòloga Sanitària acreditada pel departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, i Terapeuta EMDR per l'associació EMDR España. En el meu treball amb adults em centro en la demanda, en el motiu que provoca la consulta psicològica, però també en esbrinar les causes del malestar emocional per tal de poder-lo treballar amb tècniques psicoanalítiques o de dessensibilització i re-processament mitjançant els moviments oculars (EMDR). Depenent de cada cas i situació adapto els meus serveis a les necessitats que es plantegen, intentant un canvi significatiu i perdurable en el mínim temps de teràpia. Entenc el treball psicoterapèutic com un camí a recórrer, un viatge ple de canvis, en el que acompanyo les persones que em consulten per ajudar a assolir un millor benestar emocional.
OLGA ARMENGOL, Psicòloga Sanitària i Psicoterapeuta Col. 13744
